De com la feina dignifica o, en el seu defecte, ajuda a trobar passatemps estupids i a combatre la retencio de liquids

Veient el furor que va causar la meva ultima actualitzacio, he decidit seguir amb les meves dissertacions (entenc que la manca de comentaris es deu al fet que vau quedar tant bocabadats que encara no us heu vist amb cor d’intentar escriure'n cap que intenti acostar-se al nivell, excels -tot s’ha de dir-, de les meves petites perles literaries).
Avui he decidit que parlare d’una activitat a la que dedico bona part del meu temps: treballar (o fer-ho veure).
El cas es que, tot i la meva tendencia somiejar i a elaborar llargues disquisicions al voltant de qualsevol tema que se’m planteges, un cop acabats els estudis em vaig trobar fent una serie de feines que eren l’antitesi a tot aixo: metodiques, rutinaries, monotones, grises, poc creatives… avorrides. Be, que ningu se m’ofengui, avorrides per a mi. Una d’elles ho era fins a tal punt que, al cap de poques hores d’entrar a treballar, m’entrava un sopor tan dificil de resistir que les meves companyes de feina estaven convençudes que patia narcolepsia.

El meu unic metode per suportar jornades tan tedioses era l’escapisme – no del tipus Houdini, tot i que ja m’hagues agradat, ja, sino mes aviat escapisme mental, allo que la meva avia, al cel sia, en deia estar a la lluna de Valencia (i com m’hauria agradat ser-hi! Hagues preferit ser a qualsevol lloc excepte en aquella empresa perduda al mig d’un poligon industrial que faria les delicies de Ken Loach, i on algun dels seus fervents seguidors potser voldria passar una temporada).

Un cop observades totes les odioses habilitats que tenen els diversos ajudants de Windows, vaig decidir intentar altres metodes per fer el dia mes passador: un d’ells consistia en mirar fixament la pantalla de l’ordinador amb la mirada lleugerament desenfocada fins que aconseguia veure-hi una imatge en 3-D – una tecnica que vaig aprendre durant la meva infantesa gracies als llibres aquells de l’Ull Magic, no se si els recordareu (fins i tot tenen una aparicio estel.lar a Mallrats, de Kevin Smith). Durant una estona funcionava, pero arribava un punt en que la varietat d’imatges disponibles era limitada i, a mes, havia aconseguit un domini tan gran de la tecnica que, quan per algun motiu havia de mirar a la pantalla d’alguna companya de feina i li comentava que el seu vaixell tenia mes ulls de bou que el meu, em mirava amb tal cara de desconcert que vaig començar a sospitar que potser valia mes deixar-ho estar abans que algu li ho comentes al cap.

Anar a fumar un cigarret tambe funcionava, pero -com que no es podia fumar dins l’edifici- havia de baixar dues plantes per sortir al carrer, i sortir a fumar massa sovint estava mes mal vist que veure bucs en tres dimensions a la pantalla de l’ordinador.

L’altra opcio era anar al lavabo, aixi podia passejar una mica i estar una estona pensant en les meves histories. Per tal que les meves cada vegada mes frequents visites al lavabo no semblessin excessivament sospitoses, bevia unes quantitats ingents d’aigua, fins a tal punt que crec que els meus ronyons no han estat –ni tornaran a estar- tan depurats com en aquella epoca. Un cop a l’excusat, m’entretenia barrinant metodes per conquerir el mon o m’imaginava, com princeseta lila – rosa no, que per alguna cosa ha d’haver servit la lluita feminista –, que trobaria el meu propi gripau, llefiscos i lluent, que, al besar-lo amorosament (si be amb una mica d’angunia, que aconseguiria superar fent el cor fort i pensant en recompenses futures) es transmutaria en un bitllet de loteria premiat o be en un mecenes que, sabedor dels meus talents, decidiria llegar-me tota la seva herencia en vida seva i amb efectes immediats o, en el seu defecte, i suposant que el gripau encara no hagues realitzat totes les seves potencialitats, en un contracte de treball decent, amb un sou acceptable i una feina que m’omplis minimament.

A dia d’avui, encara no he trobat el tal gripau, pero us vull fer saber que els meus plans per conquerir el mon estan prou avançats.