Demano excuses per aquest parentesi en la meva produccio bloggera, se que no podieu dormir de l’ansia que us provocava el no tenir actualitzacions meves (es el que te ser una persona carismatica, t’acabes carregant de responsabilitats de les que depenen el benestar de tercers i terceres - be, potser seria mes indicat parlar de segons i terceres (l’ordre es reversible), tenint en compte que, a part de mi, nomes dues persones mes llegeixen aquest blog; pero vaja, ja ens entenem).
En qualsevol cas, i abans que em desvii del tema completament, les entrades anteriors tenien la intencio de ser elements introductoris a un tret prou caracteristic de la meva personalitat que, involuntariament, juga un paper desencadenant en la historia que us explicare avui.
Un cop establerta la meva tendencia a somiejar (estar a la lluna de Valencia, que en deia la meva avia, al cel sia, no se si us ho havia comentat?), passem a presentar la historia que us vull explicar (no voldria que us fessiu unes expectatives massa elevades, ara: es prou banal, pero en aquesta epoca de reality-shows i xarxes socials en que tothom es dedica a espiar la vida del vei amb una passio digna de les millors porteres –quan les que hi havia encara no eren automatiques ni s’havien canviat de sexe-, crec que pot venir a tomb).
Ja sabeu de les meves experiencies laborals mes aviat poc recomfortants economicament i psicologicament parlant i de com buscava passatemps absurds per tal de superar les hores d’engabiament. I aixi fou que, un dia especialment tedios, en una de les meves excursions al lavabo, estava concentrada en una sessio de reflexio particularment intensa quan les meves disquisicions van ser interrompudes sobtadament. Era la M (aquí guardarem l’anonimitat dels personatges per evitar-nos, mes endavant, problemes amb la justicia i per respectar la proteccio de dades. Montse: si mai llegeixes aixo entenc que et queda clar que em preocupo de la teva intimitat, oi?). La M, com deia, era una companya de departament, que em va venir a buscar per informar-me que tenia una trucada d’un proveidor. Tambe va aprofitar l’avinentesa per recomanar-me unes pastilles per regular el transit intestinal, que de feia dies semblava que no acabava de tenir controlat, si feia cas de les nombroses excursions que feia al reservat.
Al cap de poc d’haver ates la trucada, vaig sentir com la S del departament del costat (el seu nom real no era aquest tampoc, li poso la inicial per no dir que es deia Sandra, no fos que algu la reconegues, sabeu?), sortia esclafint una sonora riallada davant de tothom.
De sobte, un calfred em va pujar per l’esquena mentre les meves orelles entraven en estat d’ebullicio i a la vegada el meu cervell processava, avergonyit, la gravetat de la situacio: m’havia descuidat una idea al lavabo, la S l'havia trobat i, el pitjor, no sabia de quina d’elles es tractava!
Mentre pregava a Deu, Krishna o qualsevol entitat superior amb prou poders que provoques que la terra se m’empasses i estudiava una estrategia desesperada per poder esmunyir-me altre cop al lavabo sense aixecar sospites i recuperar la meva idea perduda, la S seguia comentant la seva troballa mentre reia com una lloca. Segons semblava, no n’havia identificat la propietaria (era al labavo de dones, i el cap de magatzem, que es rumorejava que tenia cert gust pel transvestisme, estava de vacances), pero ho va anar a explicar a tothom qui va voler-la escoltar. No se si afortunadament o no, ningu li va fer gaire cas, pero a partir d’aquell dia, cada vegada que creuava la mirada amb la S, li intuia una espurna burleta als ulls.
Quan finalment vaig aconseguir fer via al lavabo, la idea ja s’havia escapolit (o be se l'havia apropiat algu altre, aixo no ho se). No la vaig tornar a veure mai mes. Es el que tenen les idees: quan en tens una li has de parar atencio, que sino no hi ha manera de recuperar-la.
Dels esdeveniments d’aquell dia, el que en va quedar mes malferit va ser el meu ego: no nomes perque em vaig adonar de la mala traça amb que anava pel mon descuidant-me conceptes abstractes, sino que, a mes, vaig comprovar que absolutament ningu a part de mi tenia el mes minim interes en tractar-los amb la delicadesa i el respecte que jo creia que mereixien. Ves a saber: potser, simplement, el que jo considerava que era un dels meus secrets mes intims o una idea brillant era, al cap i a la fi, tan sols un pensament mediocre.
1 comentari:
Impossible que fos mediocre, venint de vos. Jo una vegada em vaig trobar una idea vostra i a fe que era brillant. El que passa és que me la vaig oblidar en algun lavabo i devia escolar-se pel vàter, perquè jo sempre estiro la cadena, o pitjo el botó, o ho tapo amb fulles seques.
Publica un comentari a l'entrada