De per que cal evitar la descurança i com no fer-ho pot desembocar en la perdua de propietat intel.lectual

Demano excuses per aquest parentesi en la meva produccio bloggera, se que no podieu dormir de l’ansia que us provocava el no tenir actualitzacions meves (es el que te ser una persona carismatica, t’acabes carregant de responsabilitats de les que depenen el benestar de tercers i terceres - be, potser seria mes indicat parlar de segons i terceres (l’ordre es reversible), tenint en compte que, a part de mi, nomes dues persones mes llegeixen aquest blog; pero vaja, ja ens entenem).

En qualsevol cas, i abans que em desvii del tema completament, les entrades anteriors tenien la intencio de ser elements introductoris a un tret prou caracteristic de la meva personalitat que, involuntariament, juga un paper desencadenant en la historia que us explicare avui.

Un cop establerta la meva tendencia a somiejar (estar a la lluna de Valencia, que en deia la meva avia, al cel sia, no se si us ho havia comentat?), passem a presentar la historia que us vull explicar (no voldria que us fessiu unes expectatives massa elevades, ara: es prou banal, pero en aquesta epoca de reality-shows i xarxes socials en que tothom es dedica a espiar la vida del vei amb una passio digna de les millors porteres –quan les que hi havia encara no eren automatiques ni s’havien canviat de sexe-, crec que pot venir a tomb).

Ja sabeu de les meves experiencies laborals mes aviat poc recomfortants economicament i psicologicament parlant i de com buscava passatemps absurds per tal de superar les hores d’engabiament. I aixi fou que, un dia especialment tedios, en una de les meves excursions al lavabo, estava concentrada en una sessio de reflexio particularment intensa quan les meves disquisicions van ser interrompudes sobtadament. Era la M (aquí guardarem l’anonimitat dels personatges per evitar-nos, mes endavant, problemes amb la justicia i per respectar la proteccio de dades. Montse: si mai llegeixes aixo entenc que et queda clar que em preocupo de la teva intimitat, oi?). La M, com deia, era una companya de departament, que em va venir a buscar per informar-me que tenia una trucada d’un proveidor. Tambe va aprofitar l’avinentesa per recomanar-me unes pastilles per regular el transit intestinal, que de feia dies semblava que no acabava de tenir controlat, si feia cas de les nombroses excursions que feia al reservat.

Al cap de poc d’haver ates la trucada, vaig sentir com la S del departament del costat (el seu nom real no era aquest tampoc, li poso la inicial per no dir que es deia Sandra, no fos que algu la reconegues, sabeu?), sortia esclafint una sonora riallada davant de tothom.

De sobte, un calfred em va pujar per l’esquena mentre les meves orelles entraven en estat d’ebullicio i a la vegada el meu cervell processava, avergonyit, la gravetat de la situacio: m’havia descuidat una idea al lavabo, la S l'havia trobat i, el pitjor, no sabia de quina d’elles es tractava!

Mentre pregava a Deu, Krishna o qualsevol entitat superior amb prou poders que provoques que la terra se m’empasses i estudiava una estrategia desesperada per poder esmunyir-me altre cop al lavabo sense aixecar sospites i recuperar la meva idea perduda, la S seguia comentant la seva troballa mentre reia com una lloca. Segons semblava, no n’havia identificat la propietaria (era al labavo de dones, i el cap de magatzem, que es rumorejava que tenia cert gust pel transvestisme, estava de vacances), pero ho va anar a explicar a tothom qui va voler-la escoltar. No se si afortunadament o no, ningu li va fer gaire cas, pero a partir d’aquell dia, cada vegada que creuava la mirada amb la S, li intuia una espurna burleta als ulls.

Quan finalment vaig aconseguir fer via al lavabo, la idea ja s’havia escapolit (o be se l'havia apropiat algu altre, aixo no ho se). No la vaig tornar a veure mai mes. Es el que tenen les idees: quan en tens una li has de parar atencio, que sino no hi ha manera de recuperar-la.

Dels esdeveniments d’aquell dia, el que en va quedar mes malferit va ser el meu ego: no nomes perque em vaig adonar de la mala traça amb que anava pel mon descuidant-me conceptes abstractes, sino que, a mes, vaig comprovar que absolutament ningu a part de mi tenia el mes minim interes en tractar-los amb la delicadesa i el respecte que jo creia que mereixien. Ves a saber: potser, simplement, el que jo considerava que era un dels meus secrets mes intims o una idea brillant era, al cap i a la fi, tan sols un pensament mediocre.

De com la feina dignifica o, en el seu defecte, ajuda a trobar passatemps estupids i a combatre la retencio de liquids

Veient el furor que va causar la meva ultima actualitzacio, he decidit seguir amb les meves dissertacions (entenc que la manca de comentaris es deu al fet que vau quedar tant bocabadats que encara no us heu vist amb cor d’intentar escriure'n cap que intenti acostar-se al nivell, excels -tot s’ha de dir-, de les meves petites perles literaries).
Avui he decidit que parlare d’una activitat a la que dedico bona part del meu temps: treballar (o fer-ho veure).
El cas es que, tot i la meva tendencia somiejar i a elaborar llargues disquisicions al voltant de qualsevol tema que se’m planteges, un cop acabats els estudis em vaig trobar fent una serie de feines que eren l’antitesi a tot aixo: metodiques, rutinaries, monotones, grises, poc creatives… avorrides. Be, que ningu se m’ofengui, avorrides per a mi. Una d’elles ho era fins a tal punt que, al cap de poques hores d’entrar a treballar, m’entrava un sopor tan dificil de resistir que les meves companyes de feina estaven convençudes que patia narcolepsia.

El meu unic metode per suportar jornades tan tedioses era l’escapisme – no del tipus Houdini, tot i que ja m’hagues agradat, ja, sino mes aviat escapisme mental, allo que la meva avia, al cel sia, en deia estar a la lluna de Valencia (i com m’hauria agradat ser-hi! Hagues preferit ser a qualsevol lloc excepte en aquella empresa perduda al mig d’un poligon industrial que faria les delicies de Ken Loach, i on algun dels seus fervents seguidors potser voldria passar una temporada).

Un cop observades totes les odioses habilitats que tenen els diversos ajudants de Windows, vaig decidir intentar altres metodes per fer el dia mes passador: un d’ells consistia en mirar fixament la pantalla de l’ordinador amb la mirada lleugerament desenfocada fins que aconseguia veure-hi una imatge en 3-D – una tecnica que vaig aprendre durant la meva infantesa gracies als llibres aquells de l’Ull Magic, no se si els recordareu (fins i tot tenen una aparicio estel.lar a Mallrats, de Kevin Smith). Durant una estona funcionava, pero arribava un punt en que la varietat d’imatges disponibles era limitada i, a mes, havia aconseguit un domini tan gran de la tecnica que, quan per algun motiu havia de mirar a la pantalla d’alguna companya de feina i li comentava que el seu vaixell tenia mes ulls de bou que el meu, em mirava amb tal cara de desconcert que vaig començar a sospitar que potser valia mes deixar-ho estar abans que algu li ho comentes al cap.

Anar a fumar un cigarret tambe funcionava, pero -com que no es podia fumar dins l’edifici- havia de baixar dues plantes per sortir al carrer, i sortir a fumar massa sovint estava mes mal vist que veure bucs en tres dimensions a la pantalla de l’ordinador.

L’altra opcio era anar al lavabo, aixi podia passejar una mica i estar una estona pensant en les meves histories. Per tal que les meves cada vegada mes frequents visites al lavabo no semblessin excessivament sospitoses, bevia unes quantitats ingents d’aigua, fins a tal punt que crec que els meus ronyons no han estat –ni tornaran a estar- tan depurats com en aquella epoca. Un cop a l’excusat, m’entretenia barrinant metodes per conquerir el mon o m’imaginava, com princeseta lila – rosa no, que per alguna cosa ha d’haver servit la lluita feminista –, que trobaria el meu propi gripau, llefiscos i lluent, que, al besar-lo amorosament (si be amb una mica d’angunia, que aconseguiria superar fent el cor fort i pensant en recompenses futures) es transmutaria en un bitllet de loteria premiat o be en un mecenes que, sabedor dels meus talents, decidiria llegar-me tota la seva herencia en vida seva i amb efectes immediats o, en el seu defecte, i suposant que el gripau encara no hagues realitzat totes les seves potencialitats, en un contracte de treball decent, amb un sou acceptable i una feina que m’omplis minimament.

A dia d’avui, encara no he trobat el tal gripau, pero us vull fer saber que els meus plans per conquerir el mon estan prou avançats.

De la lluna de Valencia o de com escriure una entrada absolutament intranscendent, tot mirant-me el melic, per tal d'actualitzar un blog en hivernacio

Sempre he estat una persona, a ulls dels altres, mes aviat despistada. Jo, mes que despistada, crec que el que passa es que m’acostumo a concentrar en temes diferents a la majoria de gent, mentre que altres aspectes practics als que els altres presten mes atencio pot ser que jo els deixi una mica de banda. Mes d’una vegada se m’ha dit que visc al mon de les idees -ideies, que en deia la meva avia, al cel sia. Tot i que ella mes aviat em deia que sempre estava a la lluna de Valencia. Aquesta expressio despertava en mi una gran curiositat i desencadenava una nova serie de divagacions. No podia evitar imaginar-me com devia ser aquesta lluna tan especial: jo la pensava grossa i rodona, amb un tint entre groc sepia i daurat, com les dels dibuixos animats japonesos, ocupant unes tres quartes parts de l’horitzo. Havent crescut amb la televisio, em semblava evident que, per tal d’evitar que els espectadors –en aquest cas jo- perdessin la perspectiva, no podia ocupar mes espai, ja que, al ser rodona, si decidia fer-se mes grossa sobreeixiria de la pantalla. Aixo, en algun punt de la meva vida, em va fer adonar de com en la meva imaginacio visualitzava fets i imatges com si fossin una pel.licula o un programa de televisio, de manera que a partir d’aquell moment maldava, infructuosament, per intentar entendre com devia representar-se allo imaginat una persona que no hagues conegut cap d’aquests mitjans audiovisuals -a dia d'avui encara no ho he esbrinat, pero es una manera prou entretinguda, si be prou estupida, de passar l'estona.
Potser si que la meva avia, al cel sia, tenia rao, i que soc propensa a les divagacions – somiatruites, en diria ella: aquesta expressio em resultava especialment atractiva poc abans de l’hora de sopar (literalment començava a somiar-les mentre esperava que em cridessin a taula).

I aixo es tot per avui, adeu cha!

P.S. Si algu esperava trobar algun tipus d'informacio minimament interessant en aquesta entrada es que no us heu ni molestat a llegir el titol (cosa que puc entendre, perque es gairebe tan llarg com la propia entrada, i perque hi ha un limit de caracters, que sino ho seria mes. Pero estaveu avisats!).

Celebrate Spring

I ja que hi estic posada, pujo aquest altre dibuix, tot i que no ha quedat gaire ben escanejat i els colors es veuen una mica cutres... Soc conscient que temporalment esta una mica desfassat, de fet la intencio era posar-lo per Sant Jordi, pero se m'ha passat una miqueta, que diguem...

En fi, que aqui a Londres ara mateix ni spring ni summer, mes aviat sembla que estiguem a la tardor-hivern, ho dire amb totes les lletres: QUINA MERDA DE TEMPS! (si, ja ho se que vaig venir a viure aqui per voluntat propia, pero se suposa que al juliol es l'unic mes que fa un temps decent aqui, i aquest any ni aixo!).

Be, de moment ho deixo amb aixo, espero poder penjar mes obres artistiques meves en breu.

Killing Time

Finalment m'he decidit a pujar alguna altra obra d'art que ignoro si algu mes que jo arribara a veure, pero mira, hasta em fa il.lusio tenir-les per aqui, tu!
El cas es que fa gairebe un any em vaig comprar un bloc de postals d'aquarel.la en blanc i de tant en tant em dedico a dibuixar tonterietes d'aquestes.

Be, el cas es que em vaig inspirar amb la canço "Killing Time" de the Creatures (el grup que van formar Siouxsie Sioux i Budgie, el seu marit, apart de Siouxsie and the Banshees). Es veu que Jeff Buckley la va versionar (de fet es un estil de canço que fa molt pel Jeff Buckley, tot i que la seva versio no l'he sentit), i en un concert en directe posterior a la seva mort, la Siouxsie li va dedicar.

De totes maneres, fa poc vaig anar a una exposicio al Barbican (per cert, si mai aneu a Londres i no hi heu estat us diria que es gairebe imprescindible que hi aneu: jo no hi havia estat fins fa poc i em va fer rabia no haver-m'hi arribat abans, es impressionant! De cop vaig tenir la sensacio de trobar-me immersa en els decorats de 2001: una odissea a l'espai). En fi, que em desvio del tema, vaig anar a una exposicio relacionada amb l'art punk, i en una de les fotos que hi havia (desgraciadament no em recordo del nom de l'autor) i va haver una frase que em va encantar, perque, tot i que el que diu no deixa de ser tipic i topic, es, almenys, una manera diferent d'expressar-ho i crec que, a mes, es una frase que tambe puc fer colar en relacio amb aquest dibuix (ni que sigui perque ambdos toquen el tema del pas del temps). I la frase diu aixi:

"Today is the Tomorrow you were promised Yesterday"

(les majuscules son meves, pero el contingut no deixa de ser el mateix).
Com deia, toca el suat tema del Carpe Diem i a vivir que son 2 dias, pero trobo que la frase es prou enginyosa.

Doncs aixo (tant de rotllo per justificar la merdeta aquesta de dibuix, pensareu. Doncs si!).

*Per cert, Rosa, (per si de cas llegeixes aixo) que em va alegrar molt veure un missatge teu, pero no te'l vaig poder contestar perque es veu que tens el perfil bloquejat!

Jelou My Darlings

Jelou My Darlings!L' última cosa que tenia intenció de fer era crear-me un blog, però resulta que per comunicar-me amb en Su i en Nar, no només me n'he hagut de fer un, sinó que a sobre he hagut de publicar una entrada perquè sinó no val.
Aprofito per incloure-hi una de les meves obres mestres de l'art mundial i còsmic perquè l'admireu i intenteu copsar-ne la profunditat i múltiples significats ocults (cadascú dins les seves limitacions, entenc que no tothom és capaç d'arribar on ho faig jo, pobres criaturetes inferiors!).
Si voleu veure alguna cosa una mica més interessant(tot i que, per què negar-ho, TOT el que es refereix a mi és interessant, ho serà igual, però difícilment més!), feu el favor de visitar-me a www.fotolog.com/l_albation .
No prometo res, però ja que m´he fet aixònsis, potser decideixo actualitzar-ho de tant en tant...